Salta al contingut principal

La jesuita de Lisboa: quan una novel·la ens porta a Lisboa de 1755



Quan vaig acabar La jesuita de Lisboa, la història no es va acabar per a mi.

Em van quedar ganes de saber més sobre aquell 1 de novembre de 1755, sobre la Lisboa que va quedar destruïda pel terratrèmol i sobre les persones i els esdeveniments reals que hi havia darrere de la novel·la.

Titus Müller em va portar fins al Portugal del segle XVIII amb una història que combina intriga, religió, venjança i amor, però sobretot em va despertar la curiositat per tornar a mirar aquell episodi de la història.

I aquesta és una de les coses que més m’agrada de la novel·la històrica: que una història de ficció pot ser el punt de partida per continuar descobrint.

Lisboa abans del terratrèmol

Titus Müller ens porta a una Lisboa anterior a la catàstrofe.

És una ciutat important, amb una intensa activitat comercial i marítima, però també una societat marcada per les diferències socials, la religió i les lluites pel poder.

En aquest ambient coneixem Antero Moreira de Mendonça, un home que torna a Lisboa amb un objectiu molt concret: venjar-se de la Companyia de Jesús i, especialment, del seu antic mentor, el jesuïta Gabriel Malagrida.

Malagrida és una figura important dins de la novel·la i està inspirat en un personatge històric real. El jesuïta italià va viure a Portugal i va adquirir una gran influència, especialment per les seves interpretacions religioses dels esdeveniments que van sacsejar el país.

Antero, però, no està sol en aquesta història. També hi trobem Leonor, una dona vinculada als jesuïtes que es debat entre la seva lleialtat a l'orde i els seus sentiments per Antero.

A partir d'aquí, la novel·la va construint una trama d'intrigues i conflictes personals que avança paral·lela als esdeveniments que estan a punt de canviar Lisboa per sempre.

I arriba el 1 de novembre de 1755

Sabem des del principi que alguna cosa terrible està a punt de passar.

És l'1 de novembre de 1755, dia de Tots Sants.

Un violent terratrèmol sacseja Lisboa i provoca una destrucció enorme. Però el desastre no acaba amb els moviments de terra. Els incendis i, posteriorment, les grans onades que arriben a la ciutat augmenten encara més la devastació.

La novel·la ens fa viure aquests moments a través dels seus personatges, que passen de la vida quotidiana al caos en molt poc temps.

Carrers destruïts, edificis que s'enfonsen, persones que busquen els seus familiars i una ciutat sencera intentant comprendre què està passant.

És un dels moments que més força tenen dins del llibre.

Una tragèdia interpretada com un càstig diví

Però La jesuita de Lisboa no parla únicament del terratrèmol.

Un dels aspectes que m'ha semblat més interessants és la manera com la catàstrofe es relaciona amb la religió.

En aquella època, molts van interpretar el desastre des d'una perspectiva religiosa. El terratrèmol podia ser considerat un càstig de Déu pels pecats dels habitants.

Gabriel Malagrida, dins de la novel·la, adquireix precisament un paper destacat en aquesta interpretació religiosa de la catàstrofe.

I aquí apareix un dels grans temes del llibre: la relació entre fe, poder i por.

Una catàstrofe d'aquelles dimensions no només destrueix edificis. També posa en qüestió les creences i la manera d'entendre el món.

Una novel·la històrica amb molta intriga

La jesuita de Lisboa no és una reconstrucció històrica estricta del terratrèmol.

Titus Müller utilitza els esdeveniments reals com a escenari per explicar una història de ficció en què trobem venjança, conspiracions, amor i conflictes religiosos.

Això fa que la lectura sigui més àgil i que els fets històrics quedin integrats dins de l'acció.

A mi m'agrada aquest tipus de novel·la perquè permet apropar-se a una època d'una manera diferent. No és el mateix llegir que Lisboa va ser destruïda per un terratrèmol que imaginar els seus habitants corrent pels carrers mentre els edificis s'ensorren.

La ficció ens ajuda a posar persones i emocions allà on la història només ens ofereix dates i dades.

El que més m'ha interessat del llibre

El que més m'ha interessat de La jesuita de Lisboa és precisament aquesta combinació entre ficció i història.

El terratrèmol de Lisboa és un d'aquells episodis històrics que sempre m'han cridat l'atenció. La seva magnitud, la destrucció de la ciutat i les conseqüències que va tenir fan que sigui molt més que un simple desastre natural.

A través de la novel·la he pogut tornar a aquell moment i veure'l des d'una perspectiva més humana.

També m'ha interessat especialment el paper dels jesuïtes i el personatge de Gabriel Malagrida, perquè permet entrar en un altre aspecte de la història de Portugal del segle XVIII.

La novel·la, a més, aconsegueix transmetre molt bé la sensació que alguna cosa està a punt de passar. El lector coneix el que va succeir el 1755 i això fa que, a mesura que la història avança, hi hagi una certa tensió: sabem que el desastre arribarà, però no sabem exactament com el viuran els protagonistes.

I després del llibre, la curiositat continua

Una de les coses que més m'agrada de llegir novel·la històrica és que un llibre et pot portar a un altre descobriment.

Quan vaig acabar La jesuita de Lisboa, vaig tenir ganes de tornar a investigar què havia passat realment aquell 1 de novembre de 1755.

La lectura de la novel·la em va portar de nou a un tema que també he tractat al meu altre blog, Viatjant mirant al passat: el terratrèmol de Lisboa de 1755.

Allà explico amb més detall què va passar aquell 1 de novembre, el terratrèmol, el tsunami, els incendis i les conseqüències que aquella catàstrofe va tenir per a la ciutat i per a Europa.

Si després de llegir aquest llibre us ve de gust conèixer la història real que hi ha darrere de la novel·la, podeu continuar el viatge aquí:


Perquè aquesta és una de les coses que més m'agrada dels llibres: una història pot acabar, però la curiositat que desperta pot portar-nos molt més lluny.

La meva valoració

La jesuita de Lisboa m'ha semblat una lectura interessant, sobretot per la manera com combina una trama de ficció amb un episodi històric tan extraordinari.

És una novel·la per a qui gaudeix de les històries d'intriga ambientades en altres èpoques, però també per a qui, com jo, acaba un llibre amb ganes de buscar què hi havia de veritat darrere de la història.

Un llibre que m'ha fet viatjar fins a la Lisboa de 1755 i que, una vegada més, m'ha recordat que llegir també és una manera de descobrir el passat.

Fitxa del llibre
Títol: La jesuita de Lisboa
Autor: Titus Müller
Gènere: Novel·la històrica
Editorial: Bóveda
Edició: 2012
Pàgines: 560

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Els jueus catalans. La història que mai no t'han explicat, de Manuel Forcano

Hi ha llibres que no només ens expliquen una història, sinó que ens obren una porta a un passat que desconeixíem. Aquest llibre de Manuel Forcano és una d'aquestes lectures. A través de les seves pàgines descobrim la presència jueva a Catalunya i una part de la nostra història que durant molt de temps ha quedat en segon pla. El llibre ens acosta a les comunitats jueves que van viure a Catalunya, als seus costums, als seus oficis i a la seva vida quotidiana, però també als moments més difícils que van haver d'afrontar al llarg dels segles. Llegir sobre aquest passat fa mirar d'una altra manera alguns dels llocs que formen part del nostre patrimoni. Darrere d'un carrer, d'un edifici o d'un antic call jueu hi ha històries de persones que hi van viure, hi van treballar i hi van deixar la seva empremta. Una de les coses que més m'agrada dels llibres d'història és precisament aquesta: ens permeten descobrir allò que sovint no veiem quan passem per un lloc. El ...

Azul de medianoche, una novel·la que em va descobrir la ceràmica de Delft

De vegades començo un llibre sense imaginar que acabarà portant-me a descobrir alguna cosa que fins aquell moment desconeixia. Això és el que em va passar amb Azul de medianoche , de Simone van der Vlugt. Una novel·la històrica ambientada als Països Baixos del segle XVII que, a més de portar-me a una època que m'agrada descobrir a través de la literatura, em va fer fixar-me en una cosa que fins aleshores no coneixia gaire: la ceràmica de Delft. La protagonista és Catrijn, una dona que viu en una petita localitat dels Països Baixos a mitjan segle XVII. Després de quedar vídua, decideix deixar enrere la vida que ha conegut i començar de nou. El seu camí la porta fins a Amsterdam i, més endavant, a Delft, una ciutat que en aquella època vivia un moment de gran activitat comercial i artesanal. És allí on Catrijn entra en contacte amb el món de la ceràmica i descobreix que té una habilitat especial per a la pintura. A partir d'aquí, la seva vida quedarà estretament relacionada amb a...

Capricho, d’Almudena de Arteaga: un llibre que em va portar a un jardí

M’agrada quan un llibre no s’acaba quan arribo a l’última pàgina. A mi em va passar amb Capricho, d’Almudena de Arteaga. La novel·la em va portar fins al Madrid de finals del segle XVIII i començaments del XIX, però també em va descobrir un lloc que jo encara no coneixia: el jardí d’El Capricho. Goya i tres dones La novel·la té com un dels seus grans protagonistes Francisco de Goya, un pintor que va saber retratar com pocs la societat del seu temps. Al seu voltant apareixen tres dones importants: la comtessa-duquessa de Benavente, la duquessa d’Alba i la comtessa de Chinchón. A través d’elles, l’autora ens acosta als teatres, les places, els convents i els palaus del Madrid de l’època. Un món de noblesa, luxe i entreteniment que viu aparentment despreocupat mentre, al seu voltant, la història està a punt de canviar. Perquè el segle XVIII s’acaba i el XIX arriba carregat de conflictes. Una història de capricis El mateix títol de la novel·la ja ens dona una pista. Capricho és una histò...