Llegint i descobrint

Hi ha novel·les que, quan les acabes, continuen una estona dins del cap. Potser perquè la història que expliquen és especialment dura, o perquè ens porten a un lloc i a una època que coneixem poc. A mi em va passar una mica això amb Almas desnudas, una novel·la que ens porta fins a la Patagònia argentina de la mà d'Elizabeth, una jove gal·lesa que haurà d'afrontar unes circumstàncies que li canviaran la vida. La història comença a Gal·les l'any 1865. Elizabeth té només quinze anys quan és víctima d'una violació. A partir d'aquell moment, i empesa també per altres circumstàncies, emprèn amb el seu pare un viatge cap a una terra molt llunyana: la Patagònia. El viatge el fan a bord de la goleta Mimosa, i durant la travessia naixerà la seva filla. Però arribar a la nova terra no significarà deixar enrere els problemes. Més aviat al contrari. A la Patagònia els esperen un clima extrem, la manca d'un habitatge digne, les dificultats per aconseguir aigua dolça i alime...

Fa temps que vaig llegir La calle de la judería, de Toti Martínez de Lezea, i he de reconèixer que ja no recordo tots els detalls de la història. Però hi ha llibres que, encara que passin els anys, ens deixen alguna cosa. I aquest és un d'ells. Quan vaig tornar a pensar en aquesta novel·la, em vaig adonar que darrere de la història hi havia una ciutat i un passat que em venia de gust descobrir una mica més: la Vitoria-Gasteiz del segle XV i la comunitat jueva que hi va viure durant segles. I així és com, una vegada més, un llibre m'ha portat a investigar. Una família jueva a la Vitoria del segle XV La calle de la judería va ser la primera novel·la publicada per Toti Martínez de Lezea, l'any 1998. L'autora, nascuda a Vitoria-Gasteiz, va situar la història a la seva ciutat i va construir una novel·la històrica al voltant d'una família jueva i dels seus descendents, en un període que va des de començaments del segle XV fins als anys posteriors a l'expulsió de 1492....

Hi ha llibres que, a més d'explicar-nos una història, ens desperten la curiositat per descobrir-ne d'altres que s'amaguen darrere de les seves pàgines. A mi m'ha passat amb Azul Vermeer, de Mar Mella. El títol ja em va cridar l'atenció. Johannes Vermeer és un d'aquells pintors que sempre m'han fascinat, potser per aquella llum tan especial dels seus quadres, per les escenes tranquil·les de la vida quotidiana i per aquell blau tan intens que apareix en moltes de les seves obres. Però aquesta novel·la no és simplement una història sobre Vermeer. La història ens porta, d'una banda, fins a Delft, als Països Baixos, al segle XVII, en els últims anys de la vida del pintor i després de la seva mort. La família de Vermeer es troba en una situació econòmica molt difícil i els seus quadres arriben a convertir-se en una manera de pagar els deutes. I, d'altra banda, ens trobem amb Marta Miralles, una restauradora especialitzada en pintura flamenca que rep l...

Hi ha llibres que ens expliquen una història i n’hi ha d’altres que, mentre els llegim, ens desperten la curiositat per una època que fins aquell moment coneixíem poc. A mi m’ha passat amb La tierra maldita , de Juan Francisco Ferrándiz. La novel·la em porta fins a la Barcelona del segle IX, una ciutat molt diferent de la que coneixem avui. Una Barcelona que encara vivia sota el domini carolingi, situada en un territori de frontera i envoltada d’incerteses. I és precisament aquesta ciutat, molt allunyada de la Barcelona actual, la que acaba despertant la meva curiositat. Barcelona, segle IX Quan pensem en la història de Barcelona, és fàcil imaginar altres èpoques: la ciutat romana, la Barcelona medieval dels mercaders, els comtes de Barcelona, el barri jueu, Santa Maria del Mar... Però què sabem d’aquella Barcelona del segle IX? La novel·la ens situa en una ciutat petita, protegida per les antigues muralles romanes i envoltada per un territori en què el poder i les fronteres encara est...

De vegades començo un llibre sense imaginar que acabarà portant-me a descobrir alguna cosa que fins aquell moment desconeixia. Això és el que em va passar amb Azul de medianoche , de Simone van der Vlugt. Una novel·la històrica ambientada als Països Baixos del segle XVII que, a més de portar-me a una època que m'agrada descobrir a través de la literatura, em va fer fixar-me en una cosa que fins aleshores no coneixia gaire: la ceràmica de Delft. La protagonista és Catrijn, una dona que viu en una petita localitat dels Països Baixos a mitjan segle XVII. Després de quedar vídua, decideix deixar enrere la vida que ha conegut i començar de nou. El seu camí la porta fins a Amsterdam i, més endavant, a Delft, una ciutat que en aquella època vivia un moment de gran activitat comercial i artesanal. És allí on Catrijn entra en contacte amb el món de la ceràmica i descobreix que té una habilitat especial per a la pintura. A partir d'aquí, la seva vida quedarà estretament relacionada amb a...

Hi ha llibres que, a més de portar-nos a altres èpoques i altres llocs, ens descobreixen històries. A mi m'ha passat amb El juramento de Tortosa. La leyenda de la Orden del Hacha, de Verónica Martínez Amat. No havia sentit parlar mai de la història que hi ha al darrere d'aquesta novel·la: la de les dones de Tortosa que, segons la tradició, van participar en la defensa de la ciutat durant un dels moments més difícils del segle XII i que haurien rebut, com a reconeixement del seu valor, una distinció molt poc habitual per a l'època: l'Ordre de l'Aixa. Però quan una història d'aquest tipus apareix en una novel·la històrica, sempre em passa el mateix. La curiositat em va portar a investigar què hi havia de real darrere d’aquesta història. Ho explico amb més detall a Catalunya mirant al passat, en l’article «Tortosa i les dones de l’Aixa: entre la història i la llegenda». Què va passar realment a Tortosa? Van lluitar les dones de la ciutat? Va existir realment l...

Fa temps que vaig llegir Melodía en la Toscana , de Belinda Alexandra, però encara recordo la Toscana que em va descobrir aquella història: una terra marcada per la música, els secrets familiars i una època convulsa que acabaria portant Itàlia als anys més foscos del feixisme i de la Segona Guerra Mundial. La història comença a Florència l'any 1914, quan una nena acabada de néixer és abandonada davant d'un convent. Es diu Rosa Bellocchi i, durant els primers anys de la seva vida, creixerà sota la protecció de les monges, sense conèixer els seus orígens. Rosa té un do especial per a la música i, quan és encara molt jove, entra a treballar com a institutriu a la casa d'una família aristocràtica de la Toscana. Però aquella casa guarda secrets, i el passat de Rosa també en guarda. A poc a poc, la seva vida es va entrellaçant amb els esdeveniments que estan transformant Itàlia. La Toscana sota el feixisme Un dels aspectes que més recordo de la novel·la és el moment històric en q...

  En el món de la literatura, hi ha històries que ens transporten entre temps i generacions, i La violinista n’és un exemple captivador. L’autora ens proposa un relat ple de misteri, emoció i música que connecta dues èpoques a través d’un objecte singular: un vell violí. L’acció comença l’any 2019, quan Martina Grau hereta una mansió en ruïnes i descobreix, amagada a les golfes, la funda d’un violí amb un nom gravat: Eliza Szpilman. La jove iniciarà una recerca del passat familiar amb l’ajuda del director del Museu de la Música, tractant de desxifrar qui era aquesta enigmàtica dona i quina relació tenia amb els seus avantpassats. Al mateix temps, el llibre ens transporta a l’any 1892, quan Eliza Szpilman, una prometedora violinista, rep la visita inesperada d’un admirador en el seu camerino del Gran Teatre del Liceu. Aquesta trobada li oferirà una oportunitat que no podrà rebutjar i la conduirà cap a un amor impossible que marcarà per sempre la seva vida. La història de ficció està...

A mi, La reina del azúcar , de Dolores García Ruiz, em va descobrir una ciutat que coneixia molt poc: Melilla. La novel·la ens porta a la Melilla de principis del segle XX a través de la història d’Inés Belmonte, una dona coneguda com «la reina del azúcar». La història comença quan, en un arxiu militar, apareix un quadern amb les memòries d’Inés. El jutge Prieto i el comandant Fonseca intentaran descobrir què s’amaga darrere d’aquelles pàgines. A partir d’aquí, el relat alterna el present amb les memòries d’Inés i ens porta per una història d’amors, ambicions, secrets i conflictes. Una dona en una ciutat en transformació Inés és una dona forta i decidida a obrir-se camí en una època en què les dones ho tenien especialment difícil. La seva història personal ens permet acostar-nos també a la societat d’aquells anys. La lectura em va despertar la curiositat per l'arquitectura modernista de Melilla, i especialment per l’obra d’Enrique Nieto, col·laborador d’Antoni Gaudí i autor de nomb...

  El cerrajero del rey, de María José Rubio Aragonés, ens trasllada al Madrid del segle XVIII i ens introdueix en un món que sovint queda amagat darrere dels grans noms de la història: el dels artesans que treballaven per a la cort. Entre reixes, portes, forges i grans projectes arquitectònics, la novel·la ens acosta a uns oficis que avui ens poden semblar llunyans, però que van tenir un paper important en la construcció i la decoració dels espais de la monarquia. Un ofici al servei de la cort El protagonista és Francisco Barranco, un jove artesà que vol obrir-se camí en el món de la serralleria i la reixeria. Al seu costat apareix José de Flores, el seu mestre, que tindrà un paper important en el seu recorregut professional. A través dels seus personatges, la novel·la ens mostra el món dels tallers, els aprenentatges i les dificultats que havia de superar qui volia progressar en un ofici artesanal. Treballar per a la Casa Reial significava participar en obres importants, on l’hab...

M’agrada quan un llibre no s’acaba quan arribo a l’última pàgina. A mi em va passar amb Capricho, d’Almudena de Arteaga. La novel·la em va portar fins al Madrid de finals del segle XVIII i començaments del XIX, però també em va descobrir un lloc que jo encara no coneixia: el jardí d’El Capricho. Goya i tres dones La novel·la té com un dels seus grans protagonistes Francisco de Goya, un pintor que va saber retratar com pocs la societat del seu temps. Al seu voltant apareixen tres dones importants: la comtessa-duquessa de Benavente, la duquessa d’Alba i la comtessa de Chinchón. A través d’elles, l’autora ens acosta als teatres, les places, els convents i els palaus del Madrid de l’època. Un món de noblesa, luxe i entreteniment que viu aparentment despreocupat mentre, al seu voltant, la història està a punt de canviar. Perquè el segle XVIII s’acaba i el XIX arriba carregat de conflictes. Una història de capricis El mateix títol de la novel·la ja ens dona una pista. Capricho és una histò...

Quan vaig acabar La jesuita de Lisboa , la història no es va acabar per a mi. Em van quedar ganes de saber més sobre aquell 1 de novembre de 1755, sobre la Lisboa que va quedar destruïda pel terratrèmol i sobre les persones i els esdeveniments reals que hi havia darrere de la novel·la. Titus Müller em va portar fins al Portugal del segle XVIII amb una història que combina intriga, religió, venjança i amor, però sobretot em va despertar la curiositat per tornar a mirar aquell episodi de la història. I aquesta és una de les coses que més m’agrada de la novel·la històrica: que una història de ficció pot ser el punt de partida per continuar descobrint. Lisboa abans del terratrèmol Titus Müller ens porta a una Lisboa anterior a la catàstrofe. És una ciutat important, amb una intensa activitat comercial i marítima, però també una societat marcada per les diferències socials, la religió i les lluites pel poder. En aquest ambient coneixem Antero Moreira de Mendonça, un home que torna a Lisboa ...

  Hi ha llibres que ens expliquen una història i n'hi ha d'altres que ens fan sentir que hem viatjat a una altra època. Les novel·les de Chufo Lloréns pertanyen a aquesta segona categoria. A través dels seus personatges i de les seves històries podem recórrer una Barcelona que ja no existeix, conèixer la manera de viure d'altres temps i descobrir una ciutat molt diferent de la que coneixem avui. Chufo Lloréns va néixer a Barcelona l'any 1931. Abans de dedicar-se plenament a la literatura va estudiar Dret i va treballar en el món de l'espectacle. La seva afició per la història el va portar finalment a convertir-se en escriptor de novel·la històrica, gènere en què va aconseguir un gran reconeixement. Al llarg de la seva trajectòria va escriure novel·les ambientades en diferents moments històrics, però Barcelona va tenir un protagonisme especial en bona part de la seva obra. Jo n'he llegit tres: Te daré la tierra, Mar de fuego i La ley de los justos. I les tres m...

Hi ha històries reals que semblen inventades per un novel·lista. Històries de viatges, de perills, de sacrificis i de persones que, sense saber-ho, van acabar participant en una de les gestes sanitàries més extraordinàries de la història. Una d’aquestes històries és la que Javier Moro recupera a la seva novel·la A flor de piel, publicada l’any 2015 per Seix Barral. La novel·la ens porta a començaments del segle XIX, quan la verola era una de les malalties més temudes i mortals. En aquella època encara resultava difícil imaginar que una vacuna pogués recórrer milers de quilòmetres per mar per arribar a territoris situats a l’altra banda del món. I, tanmateix, això és precisament el que va passar. Una expedició extraordinària El 30 de novembre de 1803, una corbeta va partir del port de la Corunya amb destinació als territoris espanyols d’ultramar. A bord hi viatjaven vint-i-dos infants orfes, la presència dels quals era fonamental per conservar la vacuna durant el llarg viatge. L’expedi...